Les Falles de la riuada
PAULA GUERRI
12 MAIG 2017
Fa 60 anys un dels successos més devastadors va assolar València, emportant-se els seus carrers i amb elles 81 persones que van perdre la vida. En 1958 les festes falleres van demostrar el fervor dels valencians per fer front al desastre. La celebració, davall el nom "Las Falles de la Gratitud", va ser un tribut a totes les peripècies passades durant la riuada del Túria.
Les Falles, eixa festa de la pólvora, el color, l'art i d'alguna que una altra paella. Però més enllà del generalment conegut, en la rereguarda, hi ha una infinitat de normes protocol·làries, organització i coordinació, treball en equip, i moltes vegades decisions com la que un dia el poble valencià va haver de prendre després del desastre de la riuada.
Els barris valencians es trobaven sumits en les conseqüències del desastre. Junt amb els difunts i els ferits, les pèrdues materials també van suposar un assot a una economia marcada per les seqüeles de “la gelada de la taronja" de 1956. Els casals es van inundar tirant a perdre tots els arxius i testimonis de la seua història, esborrant la memòria dels fallers. Així mateix, molts tallers xicotets, on ja havien començat a realitzar esbossos dels monuments fallers, van patir la mateixa sort.
La festa fallera de 1958 va ser escenari d'un doble fet d'interés. Per un costat l'homenatge que València va rendir al poble Espanyol per l'ajuda prestada, i per un altre el discurs que Martín Domínguez, periodista i en eixe moment director de Las Provincias, va realitzar com a mantenidor de la fallera major. Domínguez, va iniciar un debat cívic, per mitjà de l'encreuament d'articles amb el seu amic i alcalde de la ciutat (Tomás Trénor Azcárraga), en el que suggeria la suspensió de la festa. No obstant això, el marqués del Túria va rebutjar eixa idea, inclús amb la pressió de l'arquebisbe, Marcelino Olaechea, qui es mostrava contrari a la celebració de les falles de 1958. Cert és que els cercles eclesiàstics ja havien demostrat altres vegades la seua oposició al calendari faller, per la seua aproximació a la Setmana Santa o a la Quaresma.
Esbós de la Falla Plaza del Caudillo de 1958
Tomás Trenor de Azcárraga, alcalde de la ciutat, en el llibret de la Falla Plaza del Caudillo
Martín Domínguez va recolzar la decisió de l'alcalde a través d'una sèrie d'articles titulada "En Caliente", a més d'intentar incentivar l'ànim col·lectiu dels valencians. Les falles serien el ressorgiment de la ciutat després de la tragèdia, demostrarien la seua gratitud a Espanya per la solidaritat i l'ajuda rebuda. En la Junta General Extraordinària de presidents del 7 de novembre van assistir totes les falles, expectants davant d'una decisió que afectaria el conjunt de la ciutat. El vot va ser un sí a les falles del 58, però lluny de ser un tribut al succés passat, es van convertir en un homenatge al règim franquista, al servici de les autoritats.
Valors patris
El monument plantat en la plaça del Cabdill no tenía sàtira. Va ser un tribut a tots els espanyols que van acudir en ajuda de València durant la riuada. Com bé va dir l'artista faller encarregat de realitzar-la, Joan Horta Gasset, per al llibre faller de 2008: "si a la falla li lleves la gràcia no és res. Allò va ser una cosa seria, un homenage". I així va ser com el monument es va compondre de figures que representaven les diferents regions del país. A la part de dalt s'elevava una comare que simbolitzava Espanya. A continuació un fragment de l'explicació de la falla del llibret Falla Plaza del Caudillo:
“La falla que se comenta es, amable lector, más bien un efímero monumento elevado por la gratitud de Valencia al resto de España por el gesto de altruismo y solidaridad demostrado, tan espontáneo y eficaz en momentos de angustia y tan críticos para Valencia.”
Els actes exaltant els valors patris i la pròpia ideologia franquista no van faltar. La cort d'honor va ser constituïda per 17 jóvens provinents de diferents regions espanyoles. També és el cas de la Cavalcada del Ninot, on el seu tarannà carnavalesc i crític va ser substituït per una cavalcada d'exaltació nacional. El protagonista va ser un gran mapa d'Espanya. De cada regió eixia una cinta que representava l'ajuda prestada a València, i que era portada per una dona vestida de valenciana. Fins l’acte de l'Ofrena a la Verge va tindre un senyal especial a estes mostres de patriotisme. L'actriu Carmen Sevilla va assistir com invitada, desfilant amb la falla Sota Nelo, per l'ajuda prestada per a recaptar fons.
Cort d'Honor de les Falles de la Gratitut (Llibret Falla Plaza del Caudillo)
No obstant això, a pesar que van ser unes falles marcades per la falta de crítica, la sàtira o la xanxa, un dels moments que van passar a la història va ser el reivindicatiu discurs de Martín Domínguez com a mantenidor. El discurs Valencia, la gran silenciada, més conegut com Cuando enmudecen los hombres… ¡hablan las piedras!, Domínguez reflexiona sobre València i els valencians lliscant idees cíviques i valors morals. No sols parla de la censura a la llengua sinó que fa referències a la falta d'ajudes per part de l'Estat després de la riuada. Un discurs que va quedar gravat en la memòria col·lectiva per eixes paraules que reclamaven un major afecte per la llengua i la cultura valencianes.
Els actes exaltant els valors patris i la pròpia ideologia franquista no van faltar. La cort d'honor va ser constituïda per 17 jóvens provinents de diferents regions espanyoles. També és el cas de la Cavalcada del Ninot, on el seu tarannà carnavalesc i crític va ser substituït per una cavalcada d'exaltació nacional. El protagonista va ser un gran mapa d'Espanya. De cada regió eixia una cinta que representava l'ajuda prestada a València, i que era portada per una dona vestida de valenciana. Fins l’acte de l'Ofrena a la Verge va tindre un senyal especial a estes mostres de patriotisme. L'actriu Carmen Sevilla va assistir com invitada, desfilant amb la falla Sota Nelo, per l'ajuda prestada per a recaptar fons.
